L'home de la barretina (1/6)

Com cada dijous en Ramon obre la calaixera de l'habitació i passa una mirada d'esquerra a dreta. Estirà la mà i es repeteix el mateix procés, fa un toc amb el dit índex i agafa la tercera barretina del calaix. És dijous i el dia ben just comença a despuntar. Els primers rajos de sol entren per les escletxes de la finestra mentre la Ramona ja fa estona que feineja per la cuina. Es mira al mirall, orienta la barretina i se la fica al cap d'un sol moviment. Són 62 anys de pràctica.

- A quina hora hi has de ser a Cal Quico? – treu el cap per la porta de l'habitació mentre s'eixuga les mans al davantal.
- A les 8 encara no hi ha prou llum per a fer les mesures, a més els manobres arriben a 2/4 de 9.
En Ramon es torna a mirar al mirall i aixeca la mirada. Tomba finalment cap a l'esquerra i ja té ficada la barretina.
- Marxo!! - crida mentre va baixant les escales de casa fins al corral.
Ja fa uns quants dies que hi ha una cosa que li volta pel cap. Necessito trobar algú que vulgui aprendre el seu ofici. És l'últim mestre d'obres que queda.
Surt per la porta i la Carme està escombrant l'entrada!
- Bon dia Senyora Carme! -li diu mentre es toca amb dos dits el costat del front
- Senyor Ramon! Bon dia tingui!
Mentre camina cap a les obres se n'adona que fa molts anys que el temps ha començat a passar més depressa. No és com abans, quan era jove, que en un dia podia menjar-se el món, ara a vegades ni tant sols pot recórrer les mateixes distàncies.
Comença a pujar la costa que duu fins al temple i allà es troba un nen que juga amb unes pedres i que les organitza racionalment per a construir un mur.
De cop i volta li ve a la ment la seva infantesa, records en blanc i negre en que jugava en un terraplé del corral construint ponts i túnels en la terra.
- Com et dius vailet? - li preguntà
- Joan senyor, Joan Grau
- Així deus ser fill del Josep?
- El Josep es el meu avi, jo sóc el fill del Joaquim
- Ostres tu! Com passen els dies! Escolta i que t'agradaria ser de gran?
- Doncs m'agradaria ser com el senyor que construeix el temple, saber com s'han de fer les parets perquè el sostre no caigui, conèixer les diferents pedres.
- Així t'agradaria ser mestre d'obres... és una feina molt complicada i algú te n'hauria d'ensenyar. Dígali a ta mare que a partir de demà seràs el meu aprenent.

I així començà aquesta intensa formació del Joan pel mestre d'obres del temple. Però els anys van anar passant i les forces li anaven minvant. El dia 22 de maig mentre revisaven els últims detalls de la construcció, el Senyor Ramon, que s'havia d'aguantar per un bastó perquè les cames li feien figa massa sovint. Caigué a terra.
- Senyor Ramon! - se sentí des del fons de la nau – Senyor Ramooon! - un home fet i dret se li acostà i li agafà la mà mentre li recolzava el cap sobre un tros de roba.
-Joan. Tu ets qui seguiràs els meus passos. Seràs honrat amb el do que se t'acaba de concedir i faràs bé la teva feina. Quan sigui el moment hauràs de buscar algú que et segueixi i ensenyar-li tot el que has aprés.
- No digui això! Encara m'ha d'ensenyar moltes més coses.- li començava a saltar unes llagrimes
Va tancar els ulls i va expirar l'últim alè de vida. La força de la mà va disminuir a poc a poc fins a desaparèixer. La va deixar repenjar sobre el pit i la va ajuntar amb l'altra, en el recorregut cau una clau. Se la mirà i la guarda a la butxaca. Tenia davant seu un llegat centenari que havia de protegir. Ho faria.